Segons la mitologia grega Persèfone, filla dels déus Zeus i Deméter, estava recollint assutzenes quan va ser raptada per Hades, déu de l’inframón, amb qui va ser obligada a casar-se.
També en les creences mesopotàmiques se la relaciona amb el món del més enllà o d’ultratomba, en què consideren té poders per renéixer i tornar a començar.
Així ho descriu mentre espera el seu renaixement:
Érem un poble ombrívol, secret i afligit, nosaltres, els que vivíem sota aquest cel d’etern ocàs davant el qual es retallaven les siluetes dels encimbellats sepulcres i obeliscs del passat. A la nostra sang corria el fred de la nit antiga del temps, i el nostre pols llanguia amb una reptant presciència de la lentitud del Leteo. Sobre els nostres patis i camps, com invisibles i indolents vampirs sorgits de mausoleus, s’elevaven i fluctuaven les negres hores, amb ales que destil·laven una malèfica debilitat producte del fosc dolor i la desesperació de morts segles. Els mateixos cels es trobaven carregats d’opressió, i respiràvem sota ells com en un sepulcre, segellat per sempre amb tota la seva estancament de corrupció i lenta decadència, i amb tenebres impenetrables excepte per als agitats cucs.
En ombres vivíem, i estimàvem com en somnis, com en els ganduls i místics somnis que planen sobre els últims límits del insondable repòs. Sentíem per les nostres dones, amb la seva pàl·lida i espectral bellesa, el mateix desig que els morts de cas senten per les fantasmagòriques assutzenes dels prats de l’Hades. Passàvem els nostres dies vagant per entre les ruïnes de solitàries i immemorials ciutats, els palaus de calat coure, igual que els seus carrers oberts entre llargues files de esculpits obeliscs daurats, es veien ombrívols i mòrbids sota la llum morta, o jeien submergits per sempre en mars de immòbil ombra; ciutats que vasts temples de ferro preservaven encara la seva foscor de primordials misteri i horror, i des d’on les escultures de déus segles enrere oblidats miraven amb ulls inalterables.
